La desforestació redueix la capacitat del mar per retenir diòxid de carboni

Els sediments derivats de l'erosió del sòl dificulten la supervivència de les praderies de Posidònia, les quals creixen entre aigües poc profundes, cobrint bona part del subsòl marí. La capacitat de l'ecosistema per capturar diòxid de carboni s'ha reduït substancialment a causa de la seva absència, segons un estudi publicat a la revista Global Change Biology.

Praderia de Posidònia

El País (29/01/2016)

" Què va passar? L'estudi situa l'inici de la història a principis del segle XIX, amb la fundació de la ciutat de Albany pels colons europeus. Amb ells va arribar l'agricultura i la desforestació dels boscos circumdants. El sòl erosionat es va acabar dipositant a l'estuari. "[Amb els sediments] augmenta l'entrada de nutrients i partícules en suspensió a l'aigua. Si hi ha molta més matèria en suspensió no arriba prou llum a l'ecosistema, i els organismes que viuen més amunt absorbeixen els nutrients ", explica Pere Masqué, investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un equip de científics d'aquest centre i la Edith Cowan University d'Austràlia, liderat pel professor Óscar Serrano, va realitzar l'estudi.

També es van filtrar a la mar residus de l'activitat agrícola com el fòsfor i el potassi. En concentracions excessives per a les praderies marines. De 150 a 350 mil·ligrams de fòsfor per gram de matèria entre 1900 i 2012; i de 500 a 900 mil·ligrams de potassi per gram de matèria durant el mateix període.

Malgrat els canvis en el seu entorn, els boscos de posidònia van poder adaptar-se sense massa problemes. Fins 1960. Entre aquest any i 1980 el 80% de l'àrea coberta per aquestes plantes -entre 6,1 i 6,7 quilòmetres quadrats- desapareix a causa de l'augment de la contaminació. En els últims anys, però, un projecte de replantació ha permès recuperar part de la massa vegetal perduda.

Per estudiar la història de les praderies marines, els científics van clavar tubs de plàstic en el subsòl marí. Amb ells van obtenir mostres de fons marí de diverses desenes de centímetres de profunditat. Prou per arribar fins a 600 anys d'antiguitat, aprofitant que els sediments més antics es trobaven més avall. "Un cop extret, el seccionem amb una serra circular i prenem les mostres per a l'estudi", explica Serrano, investigador de la Edith Cowan University.

Mostra i instal·lació d'un tub de mostres en el sòl marí

Quines implicacions tenen les troballes per al canvi climàtic? D'una banda, les plantes de posidònia retenen el diòxid de carboni en major mesura que les plantes aquàtiques de menor grandària, com el fitoplàncton. D'altra banda, "l'ordre del 50% del carboni queda retingut a la pròpia planta, i un cop aquesta mor queda enterrat [en el subsòl marí]", explica Masqué. Això permet a les praderies marines retenir el gas d'efecte hivernacle "durant centenars d'anys o mil·lennis", afegeix l'investigador. Una capacitat d'emmagatzematge superior a la dels boscos, com va explicar Carlos Duarte, catedràtic de Ciències Marines a la Universitat King Abdullah de l'Aràbia Saudita.

Si aquests boscos marins decauen, per tant, no només disminueix la seva capacitat per absorbir el gas d'efecte hivernacle. "Tot aquest carboni pot quedar remineralizado [en tornar a entrar en contacte amb l'aigua], passant a formar part del CO2 atmosfèric", avança Masqué.

És possible recuperar aquests ecosistemes. De fet, la mateixa badia de Oyster Harbour és l'escenari d'un projecte de replantació. No obstant això, les praderies submarines requereixen un cert temps de recuperació -prop de 20 anys, segons un estudi publicat a la revista Journal of Ecology- per tornar al seu estat anterior.

En cas que la mà humana no intervingui per reparar allò que va alterar, la capacitat de recuperació depèn en bona mesura de l'entorn. Un altre organisme pot colonitzar la zona, absorbint els nutrients i la llum solar, dificultant la tornada de les plantes. D'altra banda, els boscos de posidònia retenen el fons marí amb les seves arrels. I, com amb qualsevol entorn desertitzat, l'absència de massa vegetal condueix a l'erosió del terreny. Així que si "l'ecosistema s'erosiona [en excés], la planta no pot arrelar en aquest lloc", conclou Masqué."