Les conseqüències del desglaç dels pols

La criosfera és la capa daigua que es troba en estat de congelació, la major part del seu temps. Ocupa els pols terrestres, el permafrost, les neus eternes dels cims muntanyosos i les glaceres. Cobreixen un 10% de la superfície del planeta i estan en franca desaparició. El desglaç dels pols s'accelera. Hi ha evidències que la temperatura dels oceans ha augmentat, cosa que podria ser el detonant original de l'aprimament del casquet de gel. La temperatura de la superfície de la Terra també està canviant i afectant l'escalfament. L'any 2014 va ser el més càlid registrat des del 1880. Tots sabem generalment com afecta el desglaç dels pols al planeta, però, realment som concsients? Actualment la situació de desglaç de les glaceres que està patint l'Antàrtida s'ha catalogat com a irreversible.

És indiscutible que els efectes del canvi climàtic repercuteixen en aquestes zones fràgils del planeta, on una variació en les temperatures comporta tràgiques conseqüències si no prenem mesures dràstiques.

Peu d'inatge: troç de gel com a figura principal dela imatge mentre que al fons d'aquesta podem observar els troços de glaceres mitjanament desfetes a causa del calor que porta el canvi climàtic. 

Font: Econoticias.com el periodico verde - Notícia seleccionada per Feña Jal 

Títol original: Consecuencias del deshielo de los polos

Consecuencias del deshielo de los polos

Consecuencias del deshielo de los polos. Se espera que en un breve tiempo el Ártico experimente su primer ‘verano sin hielo’, una expresión que para los científicos no implica que desaparezca la cubierta de hielo, sino que esta se reduzca a menos de un millón de kilómetros cuadrados, una situación que podría tener infaustas consecuencias. Y en el polo sur más de lo mismo: calor y más calor.

Mayor absorción del calor

Cuando el hielo marino está compactado y se cubre de nieve, el albedo (medida que se emplea para calibrar cuánta luz solar refleja una superficie) es tan alto, que repele más del 85% de la luz del sol. Pero las aguas abiertas son muchísimo más oscuras y su albedo no supera el 7%. Cuanta menos luz se refleje, más calor absorberá la Tierra. Este fenómeno de la excesiva pérdida de hielo marino, a su vez, genera otro llamado retroalimentación positiva, que implica una aceleración del calentamiento global que experimenta la superficie terrestre. Cuando el hielo marino se retira, la luz solar deja de reflejarse, por lo que calienta el agua, contribuye a que se derrita más hielo y acaba por elevar las temperaturas.

¿Qué libera el permafrost perdido?

El permafrost, es decir, los suelos congelados de los polos (y de otros sitios) se está comenzando a derretir de forma alarmantemente acelerada. En esta capa hay metano, CO2 y otros gases y partículas que se liberarán con la descongelación y contribuirán a agravar el calentamiento global.

El caos de las corrientes oceánicas

La predicción de los científicos es que para 2100 al menos el 25% de las corrientes cálidas globales sufrirán cambios drásticos, ya que las aguas derretidas acabarán volcándose en los océanos. Un hecho que podría acarrear una importante variación en el transporte de las aguas superficiales cálidas desde los trópicos hacia los polos, una situación que cambiaría por completo el mapa climatológico del planeta. 

Cambios estacionales

Cuando el aumento de las temperaturas es más acelerado en las regiones más distantes del ecuador, en las latitudes más bajas se produce un cambio drástico y a gran escala en los gradientes de temperaturas y presiones. Una de las consecuencias de esta situación podría ser los cambios en las estaciones. Los inviernos serán mucho más severos que los actuales, con precipitaciones y nevadas muy fuertes, aunque tenderían a durar menos. La primavera se adelantaría y los veranos serían más largos y cálidos, en detrimento del otoño, que sería también más corto. Las sequías prolongadas y los fenómenos de calores extremos caracterizarán a los periodos estivales.

Cambios ecosistémicos

Durante los veranos árticos, los científicos comprobaron que, las capas de hielos marinos presentan el menor grosor de las últimas tres décadas. En la Antártida se ha reportado, recientemente, la mayor temperatura jamás registrada, que sobrepasó los 18 °C. Estos cambios han afectado a la vegetación y a los animales que dependen directa o indirectamente de ella, desde los osos polares (en peligro de extinción) hasta el zooplancton. La biodiversidad de los polos es muy variada y rica, pero podría experimentar cambios muy perniciosos, si su hábitat y fuentes de alimentos se ven afectados. Si se derriten los hielos, que son básicos para mantener el equilibrio de los ecosistemas, se verán afectados los ciclos productivos de millones de especies y las que no puedan migrar o adaptarse, se extinguirán. Consecuencias del deshielo de los polos.

Vídeo relacionat amb la notícia: Ya hemos perdido el 35% del Polo Norte - En 81 años no existirá | ACCIONA

El canvi climàtic ha alterat l'eix terrestre

La Terra gira al voltant d'un eix com una baldufa. Si aquest pes que sosté la baldufa es mou, aquesta començarà a inclinar-se i canviarà el seu eix de rotació. El mateix passa amb la Terra quan el seu pes es desplaça d'una àrea a l'altra degut al desglaç del gel que conté a causa del canvi climàtic.

Tota aquesta pèrdua d'aigua explica el canvi en direcció a l'est a la deriva polar. El canvi de massa és tan gran que, de fet, si pot canviar l'eix de la Terra.

Avui dia, aquest canvi no suposa un risc suficientment gran com per afectar a la nostra vida diària. Però, amb el pas del temps i si la situació no canvia, podria afectar a la duració del dia que experimentem en una variació de segons, o fins i tot minuts.

El desglaç a Alaska, Groenlandia, Andes del sud, Antàrtida i Mig Orient es va acelerar a mitjans de la dècada de 1990, convertint-se en el principal impulsor d'una deriva repentina y ràpida dels pols de la Terra.

Catalunya Press, 26/04/2021

La pérdida de agua en tierra firme por fusión del hielo y factores relacionados con la actividad humana están cambiando el movimiento de los polos norte y sur, concluye un nuevo estudio.

Las ubicaciones de los polos no son lugares estáticos e inmutables en nuestro planeta. El eje alrededor del cual gira la Tierra, o más especícamente la superficie de la que emerge la línea invisible, siempre se está moviendo debido a procesos que los científicos no comprenden completamente. La forma en que se distribuye el agua en la superficie de la Tierra es un factor que impulsa la deriva.

El derretimiento de los glaciares redistribuyó suficiente agua para hacer que la dirección del desplazamiento polar girara y se acelerara hacia el este a mediados de la década de 1990, según un nuevo estudio en 'Geophysical Research Letters'.

"El derretimiento más rápido del hielo bajo el calentamiento global fue la causa más probable del cambio de dirección de la deriva polar en la década de 1990", dijo en un comunicado Shanshan Deng, estudiante de doctorado en el Instituto de Ciencias Geográficas e Investigación de Recursos Naturales de la Academia de Ciencias de China, y autor principal del nuevo estudio.

El derretimiento de los glaciares en Alaska, Groenlandia, Andes del sur, Antártida, Cáucaso y Medio Oriente se aceleró a mitad de la década de 1990, convirtiéndose en el principal impulsor de los polos de la Tierra en una deriva repentina y rápida.

La Tierra gira alrededor de un eje como una peonza, explica Vincent Humphrey, un científico del clima de la Universidad de Zurich que no participó en esta investigación. Si se mueve el peso de una peonza, la peonza comenzaría a inclinarse y a tambalearse a medida que cambia su eje de rotación. Lo mismo le sucede a la Tierra cuando el peso se desplaza de un área a otra.

Los investigadores han podido determinar las causas de las derivaciones polares a partir de 2002 basándose en datos del Experimento Climático y de Recuperación de Gravedad (GRACE), una misión conjunta de la NASA y el Centro Aeroespacial Alemán, lanzada con satélites gemelos ese año y una misión de seguimiento. en 2018. La misión recopiló información sobre cómo se distribuye la masa alrededor del planeta midiendo cambios desiguales en la gravedad en diferentes puntos.

Los estudios anteriores publicados sobre los datos de la misión GRACE revelaron algunas de las razones de los cambios de dirección posteriores.

Por ejemplo, la investigación ha determinado que los movimientos más recientes del Polo Norte lejos de Canadá y hacia Rusia son causados por factores como el hierro fundido en el núcleo exterior de la Tierra. Otros cambios fueron causados en parte por lo que se llama cambio de almacenamiento de agua terrestre, el proceso por el cual toda el agua en la tierra, incluida el agua congelada en los glaciares y el agua subterránea almacenada debajo de nuestros continentes, se está perdiendo a través del deshielo y el bombeo de agua subterránea.

Los autores del nuevo estudio creían que esta pérdida de agua en la tierra contribuyó a los cambios en la deriva polar en las últimas dos décadas al cambiar la forma en que se distribuye la masa en todo el mundo. En particular, querían ver si también podía explicar los cambios que ocurrieron a mediados de la década de 1990.

En 1995, la dirección de la deriva polar cambió de sur a este. La velocidad promedio de deriva de 1995 a 2020 también aumentó alrededor de 17 veces con respecto a la velocidad promedio registrada de 1981 a 1995.

Ahora, los investigadores han encontrado una manera de retroceder en el tiempo el análisis moderno de seguimiento de polos para saber por qué ocurrió esta deriva. La nueva investigación calcula la pérdida total de agua terrestre en la década de 1990 antes de que comenzara la misión GRACE.

"Los hallazgos ofrecen una pista para estudiar el movimiento polar impulsado por el clima en el pasado", dijo Suxia Liu, hidróloga del Instituto de Ciencias Geográcas e Investigación de Recursos Naturales de la Academia China de Ciencias, autora del nuevo estudio.

Utilizando datos sobre la pérdida de glaciares y estimaciones del bombeo de agua subterránea, Liu y sus colegas calcularon cómo cambió el agua almacenada en la tierra. Descubrieron que las contribuciones de la pérdida de agua de las regiones polares es el principal impulsor de la deriva polar, con contribuciones de la pérdida de agua en las regiones no polares. En conjunto, toda esta pérdida de agua explicó el cambio hacia el este en la deriva polar.

"Creo que aporta una evidencia interesante a esta pregunta", dijo Humphrey. "Te dice la fuerza de este cambio de masa; es tan grande que puede cambiar el eje de la Tierra".

Humphrey dijo que el cambio en el eje de la Tierra no es lo suficientemente grande como para afectar la vida diaria. Podría cambiar la duración del día que experimentamos, pero solo en milisegundos.

El derretimiento más rápido del hielo no pudo explicar por completo el cambio, dijo Deng. Si bien no analizaron esto específicamente, especuló que la pequeña brecha podría deberse a actividades relacionadas con el almacenamiento de agua terrestre en regiones no polares, como el bombeo insostenible de agua subterránea para la agricultura.

Humphrey dijo que esta evidencia revela cuánto la actividad humana directa puede tener un impacto en los cambios en la masa de agua en la tierra.

Su análisis reveló grandes cambios en la masa de agua en áreas como California, el norte de Texas, la región alrededor de Pekín y el norte de la India.

L'esquerdament del Pine Island, el major glacial de l'Antàrtida

La pujada de la temperatura global com a resultat del canvi climàtic, està provocant el desglaç massiu de la capa de gel més externa de l'Antàrtida.
Les conseqüències de l'escalfament global són múltiples, i un exemple molt clar és l'esquerdament del major glacial de l'Antàrtida.
El Pine Island, un enorme glacial situat en l'Antàrtida que serveix de dic per al gel de l'interior del continent, s'està desfent, originant esquerdes en el seu interior que fan témer pel seu col·lapse. 

L'efecte inmediat d'aquest esquerdament seria el despreniment de la capa de gel interior, per a la qual el glacial fa de dic. El fet de que Pine Island  s'estigui desfent  podria augmentar el nivell del mar, inundant així les costes d'arreu del món. De fet, aquest glacial és un dels més propensos a fondre's completament d'aquí poc temps.

Per tant, aquest esdeveniment pot resultar ser un impacte directe fruit d'un risc induït.

Esquerdes del glacial Pine Island.

El Mundo 21/09/2019

El glaciar Pine Island, junto con su vecino glaciar Thwaites, conecta el centro de la capa de hielo antártica occidental con el océano, descargando cantidades significativas de hielo.

Los satélites Copernicus Sentinel 1 y 2 de la ESA han revelado nuevas grietas en el Glaciar Pine Island, una de las principales arterias de hielo en la capa de hielo antártica occidental.

Las dos grandes grietas se detectaron por primera vez a principios de 2019 y cada una de ellas ha crecido rápidamente hasta aproximadamente 20 kilómetros de longitud.

"Estas nuevas divisiones aparecieron muy poco después del gran desprendimiento del iceberg B46 del año pasado. El monitoreo invernal del Sentinel-1 de su extensión progresiva indica que un nuevo iceberg de proporciones similares pronto se desprenderá", explica Mark Drinkwater, Jefe de la División de Ciencias de la Tierra y de la Misión en la ESA.

El glaciar Pine Island, junto con su vecino glaciar Thwaites, conecta el centro de la capa de hielo antártica occidental con el océano, descargando cantidades significativas de hielo en el océano.

Estos dos glaciares han estado perdiendo dramáticamente hielo en los últimos 25 años. Debido a su ubicación extremadamente remota, los satélites juegan un papel crítico en la medición y monitoreo de la glaciología antártica, revelando el momento y el ritmo de la retirada de los glaciares en la Antártida.

Desde principios de la década de 1990, la velocidad de pérdida del hielo del glaciar Pine Island ha aumentado dramáticamente a valores que exceden los 10 metros por día. Su frente de hielo flotante, que tiene un espesor promedio de aproximadamente 500 metros, ha experimentado desprendimientos en los últimos 30 años, algunos de los cuales han cambiado abruptamente la forma y la posición del frente de hielo.

Estos cambios han sido mapeados por satélites de la ESA desde la década de 1990, con eventos de desprendimiento en 1992, 1995, 2001, 2007, 2011, 2013, 2015, 2017 y 2018. El último de ellos, denominado B46 por el Centro Nacional de Hielo de Estados Unidos, fue aproximadamente de 226 kilómetros cuadrados de tamaño.

Recientemente, la frecuencia de los eventos de desprendimiento del Glaciar Pine Island ha aumentado. Hoy en día, se observa que el glaciar pierde masa debido a una combinación de eventos de desprendimiento junto con un fuerte derretimiento basal, donde las cálidas corrientes oceánicas erosionan la parte inferior de la plataforma de hielo flotante. A medida que la plataforma de hielo adelgaza y produce enormes icebergs, la descarga del glaciar no puede reponer el hielo perdido y el frente de la plataforma de hielo retrocede desde su posición anterior.

La desaparició de grans ciutats

Com ja sabem, l'escalfament global provoca el desglaç i el conseqüent augment del nivell del mar d'una forma progressiva, fins al punt de fer desparèixer diverses zones costeres d'arreu del món. Estem parlant de ciutats com Nova York o països com Holanda, és a dir, àrees amb un risc molt elevat d'inundació encara que es solucioni amb èxit la problemàtica del canvi climàtic.

La reducció de les costes del món també suposarà la desaparició de nombroses ciutats, submergides en l'aigua en un interval major o menor de temps, en funció de la situació ambiental en que ens trobem, ja que l'escalfament global pot accelerar-se més o menys en funció de la quantitat d'emissions produïdes.

Un aparcament de taxis en Hoboken, Nova Jersey, després de l'arribada de l'huracà Sandy, 2012.
Autor fotogradia: Charles Sykes.

El País, 15/09/2019

El mar está llamando a la puerta de las casas de aquellos que viven en franjas costeras. Los Gobiernos construyen barreras, pero hay lugares que se inundarán

Grandes metrópolis como Nueva York, islas canadienses bañadas por el Atlántico, países con tradición de defenderse de las aguas como Holanda o zonas de Senegal, donde ya hay desplazados climáticos, se enfrentan a una subida del nivel del mar. Este incremento es uno de los efectos más evidentes del cambio climático, contra el que una parte importante de la comunidad internacional intentará conjurarse dentro de una semana en Nueva York en una cumbre auspiciada por la ONU. El deshielo del Ártico y los glaciares por el calentamiento se ha unido el urbanismo descontrolado en muchas zonas del planeta. Algunas ciudades y regiones ya se mueven para no ser engullidas.

Nueva York planta cara

La crecida que acompañó a la tempestad Sandy en 2012 expuso los puntos más vulnerables de la ciudad de los rascacielos. En marzo se presentó un plan urbanístico para proteger a la zona baja de Manhattan de las crecidas, que incluye entre otras medidas crear un dique de contención y expandir el terreno hacia el río en Wall Street, con un coste estimado de 10.000 millones de dólares (8.963,4 millones de euros). Los estudios científicos revelan que el 37% de la zona puede sufrir inundaciones en 2050 si se siguen acelerando los efectos del cambio climático. El nivel del mar subirá casi dos metros para 2100.

El plan incluye elevar varios parques que bordean la isla de Manhattan y desarrollar soluciones técnicas que se podrán utilizar en las tormentas. Pero, incluso con estas iniciativas, el distrito financiero todavía no estaría suficientemente protegido de las crecidas. El 30% de la zona quedaría expuesta. Para ello habría que ganar de nuevo terreno al río. Técnicamente se tendrían que expandir las orillas, el equivalente a dos bloques de edificios. Así se crearía una nueva parcela de terreno elevada, que estaría seis metros por encima del nivel del mar. La idea es que el proceso de planificación por parte de los ingenieros esté completado en 2021. Las otras iniciativas en marcha incluyen un rompeolas para proteger Staten Island y dunas artificiales en las playas de los Rockaways, en Queens.

Diques en Holanda

Holanda está atravesada por grandes ríos como el Rin, el Mosa y el Escalda, y la protegen una red de diques, ya que un 59% de su territorio sufre riesgo de inundación, un 26% está bajo el nivel del mar y un 29% se puede anegar si los ríos se desbordan. Además, las barreras no resguardan al 4% de la tierra en peligro. Con un aumento de temperatura de dos grados el Mar del Norte podría crecer entre uno y dos metros, según la comisión que gestiona el Plan Delta, que aborda la amenaza del agua.

Semejante subida supondría cerrar, tal vez de forma permanente, las barreras contra el mar. Levantadas al sur y suroeste del país, se construyeron tras la inundación de 1953, que causó 1.800 muertes. Entre las ideas barajadas hoy figura dejar una cierta entrada a las mareas para que los sedimentos refuercen la costa y mantener los diques marítimos y hacer más resistentes los diques fluviales. Para proteger los márgenes de los ríos se puede rebajar el lecho fluvial en algunos tramos para que el cauce soporte más agua. O permitir inundaciones controladas en zonas de pasto. Y está previsto reforzar la barrera que cierra el Zuiderzee (Mar del Sur), al noroeste del país, con 75.000 bloques de cemento en el agua, de 6.500 kilos cada uno.

Desplazados en Senegal

En los últimos cinco años, unas 300 viviendas de la costa de Saint Louis, una bella ciudad de arquitectura colonial y la más amenazada por la subida del mar de toda África occidental, se han visto destruidas o dañadas por un océano que hace 50 años estaba a decenas de metros y que hoy llama a sus puertas.

En Goxu Bathe, Thierno Gueye señala las obras de un dique de tres metros de altura que atraviesa la playa a lo largo de dos kilómetros. “Esto no servirá para nada”, asegura. Es una obra de urgencia cofinanciada por los Gobiernos senegalés y francés. Basta un simple vistazo a las habitaciones derruidas de decenas de casas o a la escuela de Guet Ndar para comprender la desconfianza. Tierra adentro, en Djougop, 580 personas recibieron el lunes las llaves de sus casas provisionales, tras pasar más de tres años en unas tiendas en pésimas condiciones en Khar Yalla. Son los primeros desplazados por la erosión costera que han sido realojados. En los próximos meses está previsto que comiencen las obras de sus casas definitivas. El Banco Mundial prevé trasladar aquí a 10.000 personas, un ambicioso plan con un coste de 24,4 millones de euros.

Si el cambio climático ha desempeñado su papel, muchos ciudadanos creen que el problema se ha agravado tras abrir una brecha artificial, en 2003, para dar salida al mar al río Senegal ante el riesgo grave de desaparición de la isla sobre la que se asienta la ciudad. Esto cambió la dinámica del flujo de arena y de la desembocadura del río y ha provocado inundaciones al sur, en Gandiol.

Las islas en Canadá

El país se está calentando en promedio dos veces más que el resto del orbe, apuntó un informe presentado en abril del Ministerio del Medio Ambiente y del Ministerio de Pesca y Océanos de Canadá. Los pueblos indígenas son, hasta el momento, los principales afectados. Uno de los ejemplos más graves es la isla Lennox, en la provincia de la Isla del Príncipe Eduardo, donde viven unos 450 miembros de la nación Micmac. Las aguas atlánticas ya han devorado más de 5.000 metros cuadrados allí y, según científicos de la Universidad de la Isla del Príncipe Eduardo, el 50% del total de su superficie podría desaparecer en menos de 50 años. Su falta de costas rocosas —predomina la arena y la arenisca— y su baja altura provocan que sea presa fácil de la erosión, pero los investigadores subrayan que el cambio climático está acelerando el proceso.

Los Micmac han recibido financiación para realizar evaluaciones y crear un plan de emergencia; han construido con sus propias manos barreras, por ejemplo, para proteger el cementerio. El problema es que el material rocoso para dichas barreras escasea en la isla y transportarlo desde otros lugares tendría grandes costos y, tarde o temprano, el mar vencerá. Parece que la solución a medio plazo será que sus pobladores se muden a zonas de la isla alejadas de las costas.

Com es mostraria el món després de l'escalfament global?

Tots hem sentit parlar dels efectes desastrosos del canvi climàtic, però encara alguns han d'aprendre mesures perquè no ho han experimentat de primera mà.
Ara, una nova aplicació anomenada "After Ice" ha aprofitat el poder de geolocalització. Realitat augmentada (RA) i la NASA es van reunir per a poder mostrar als usuaris exactament com la seva ciutat es veurà després del desglaç.. L'aplicació pot revelar quants peus d'aigua està prevista per a la seva ubicació amb un corrent d'aigua de mar surant per mitjà de la pantalla.
L'app, anomenada "After Ice", és molt interessant, ja que permet als usuaris veure com es veurà el seu món quan el nivell del mar augmenti.

La Vanguardia 22/04/2017

Justin Brice Guariglia, un artista establert al barri novaiorquès de Brooklyn, ha creat una aplicació gratuïta per a iPhone que mostra als usuaris com serà el món amb l'augment del nivell del mar després de la fosa glacial.

L'app es diu After Ice (Després del gel en castellà) i el creador ha utilitzat dades de la NASA sobre nivells, geolocalització i realitat augmentada per mostrar als usuaris com quedarien Nova York i altres ciutats "sota l'aigua".

La primera imatge que apareix a la pantalla quan s'entra en l'aplicació és la d'un tros de gel enorme desprenent d'una glacera. L'augment de la calor global està fent que això passi, amb la conseqüència que els nivells d'altura dels oceans ascendeixin. Encara que aquest fenomen porta succeint des de fa un segle, s'ha accelerat en les últimes dècades.

L'eina de Brice, que també utilitza dades de New York Panel on Climate Change, explica que el nivell del mar a la ciutat pot haver crescut 6 peus a 2100.

L'artista ha inclòs una imatge comparatives de l'abans i després de diversos llocs. Per exemple, ha fet una comparativa de la famosa escultura del Toro de Wall Street, en què es veu actualment i com estarà a finals de segle a causa del canvi climàtic. Els usuaris també poden imprimir adhesius i col·locar-les en pals telefònics, edificis o altres superfícies (legalment accessibles) a l'altura en la qual l'aigua estarà en la dècada de 2080.

El projecte és una extensió de l'obra de Guariglia, que ha viatjat amb la NASA per les enormes extensions de la capa de gel de Groenlàndia. Utilitzant la fotografia aèria com a base, "pinta" aquests paisatges utilitzant una impressora d'alta tecnologia. Se centra en aquests llocs perquè són inaccessibles, però són de vital importància per entendre el que està en joc amb el canvi climàtic. L'aplicació és una manera explicar-ho millor a les persones.

Vídeo canvi climàtic:

Aigua de l'Àrtic a 94€ l'ampolla

L'empresa Noruega Svalbardi és una empresa que s'encarrega d'utilitzar com a recurs les tones de gel que es fonen cada any a Svalvardi, una zona de l'àrtic, i comercialitzar aquella aigua. L'empresa no genera gairebé impacte ja que en comptes d'agafar gel i fondre'l, re-aprofiten l'aigua de quan aquest ja s'ha fos per l'escalfor del sol o de l'ambient. L'empresa treballa embotellant aquesta aigua i venent-la a preus tant elevats com 94 € en exclusiva a través de la web de Harrods, uns magatzems d'aliments de luxe.

Ampolles Svalbardi d'agua de l'àrtic

EL PAÍS 09/03/2017

La indústria de l'aigua s'ha endinsat en el mercat del luxe i ja mira cap a les glaceres del planeta. L'empresa Svalbardi ha començat a vendre aquest any aigua treta d'icebergs de l'arxipèlag de Svalbard (que pertany a Noruega), a l'Àrtic, per aproximadament 94 euros l'ampolla de 750 mil·lilitres.

Encara que l'aigua és un dret humà, pot tenir preu. De fet, la exrelatora de Nacions Unides sobre el Dret a l'Aigua Potable i al Sanejament, Catarina Albuquerque, sosté que no ha de ser gratis. Però, quant és raonable pagar per ella? És ètic vendre aigua d'una glacera? Tot i que aquests icebergs estiguin en el territori nacional d'algun país, hi ha el debat de si, en realitat, haurien de considerar patrimoni de la humanitat.

El Govern de Tibet va aprovar, el 2015, llicències perquè dotzenes de companyies xineses explotessin les glaceres de l'Himàlaia per obtenir aigua embotellada premium. Deu importants rius que flueixen cap al sud d'Àsia depenen de l'altiplà Qinghai-Tibet (on hi ha la muntanya) i interrompre la seva font podria tenir "impactes devastadors" per a la seguretat de l'aigua a tota la regió, segons explica Lio Hongquiao, analista del programa Xina Water Risk.

Jamal Qureshi, amo de Svalbardi, és un broker de Wall Street que va tenir la idea d'entrar el negoci de l'aigua de luxe després de visitar l'arxipèlag en 2013 i tornar amb aigua fosa d'un iceberg per la seva dona. El producte es ven, en exclusiva, als magatzems de luxe Harrods, a Londres, i mitjançant la seva pàgina web. Svalbardi fa servir una grua i una xarxa per treure 30 tones de gel a l'any, que seran transportats en un vaixell per a ser fos. La companyia pretén vendre entre 25.000 i 35.000 ampolles d'aigua glacera amb "el gust de la neu en l'aire" cada any. ¿I quin és el cost ambiental de l'emprenedoria? "Tenim el certificat d'empresa lliure de carboni. A més, només fem servir icebergs que ja estan surant al mar i que, per tant, no podrien ser usats pels óssos polars o altres animals ", explica Qureshi a El País en una conversa telefònica.

El glaciòleg Francisco Navarro, que ha investigat les glaceres de Svalbard i forma part de la Xarxa de Glaciologia de l'Àrtic, explica que la quantitat de gel treta per l'empresa és "insignificant comparada amb el volum alliberat anualment per glaceres de l'arxipèlag" i que no planteja problemes en l'ecosistema local. "El problema és la contaminació generada pels vaixells que realitzen l'activitat", diu.

El glaciar s'agrieta i es podria colapsar

Això causaria l'enfonsament de totes les costes del món  

Un gran glaciar a l'Antàrtida que fa de mur per l'interior del continent, es desfà des de l'interior a l'exterior amb moltes grietes i esquerdes que fan pensar que poden causar un col·lapse. Això és un gran risc perquè afectaria molt sobre totes les persones i el medi ambient.

Aquest és el dic glacial més gran de l'Antártida.

La vanguardia 29/11/2016

Una enorme glacera a l'Antàrtida que serveix de dic pel gel de l'interior del continent es desfà de dins cap a fora, amb esquerdes i esquerdes al seu interior que fan témer el seu col·lapse.

La Glacera Pine Island, part de la plataforma de gel que delimota la banquisa de l'Antàrtic Occidental, és un dels dos glaceres que els investigadors creuen són més propensos a patir un ràpid retir, portant més gel des de l'interior de la capa de gel fins l'oceà. La fosa inundaria les costes al voltant del món.

Un iceberg de 350 quilòmetres quadrats es va separar de la glacera en 2015, però no va ser fins que els investigadors de la Universitat Estatal d'Ohio van provar un nou programari de processament d'imatges quan es va notar alguna cosa estranya en les imatges de satèl·lit preses abans de l'esdeveniment.

En les imatges van veure evidència que una esquerda es va formar a la base mateixa de la plataforma de gel prop de 35 quilòmetres terra endins en 2013. L'esquerda es va propagar durant dos anys, fins que va aparèixer a través de la superfície del gel i va posar el iceberg a la deriva en un procés de 12 dies 12 dies entre finals de juliol i principis d'agost de 2015.

El descobriment es publica a la revista Geophysical Research Letters.

El desglaç a Groenlàndia i en zones de l'Antàrtida havien elevat el nivell del mar 50 centímetres des finals del segle XX(LEROY Stephane)

"Generalment s'accepta que ja no es tracta de si la capa de gel de l'Antàrtic Occidental es fon, sinó de quan", va dir el líder de l'estudi Ian Howat, professor associat de Ciències de la Terra a Ohio State. "Aquest tipus de comportament de desmemebramiento proporciona un altre mecanisme per al retir ràpid d'aquestes glaceres, reforçant la probabilitat que puguem veure un col·lapse significatiu de l'Antàrtida Occidental en les nostres vides".

Si bé és la primera vegada que els investigadors han presenciat una profunda fissura subterrània que s'obre en el gel antàrtic, han vist ruptures similars a la capa de gel de Groenlàndia, on l'aigua de l'oceà ha penetrat terra endins al llarg del llit rocós i va començar a fondre el gel des de baix. 

Howat va dir que les imatges satelitales proporcionen la primera evidència forta que aquestes grans plataformes de gel antàrtiques responen als canvis en la seva vora oceànic d'una manera similar al que s'ha observat a Groenlàndia.

L'augment de la temperatura global mitjana posa fon de forma inexorable les glaceres.

 "Les esquerdes generalment es formen en els marges d'una plataforma de gel, on el gel és prim i subjecte a cisallament que ho estripa", va explicar. "No obstant això, aquest últim esdeveniment en la Glacera Pine Island va ser a causa d'una esquerda que es va originar des del centre de la plataforma de gel i es va propagar als marges, el que implica que alguna cosa va debilitar el centre de la plataforma de gel, un esquerda fosa en el nivell de roca de fons per un oceà que s'escalfa ".Una altra pista: L'esquerda es va obrir al fons d'un "vall" a la plataforma de gel on el gel havia aprimat en comparació amb el gel circumdant. 
La vall és probablement un senyal d'alguna cosa que els investigadors sospiten des de fa molt temps: pel fet que el fons de la capa de gel de l'Antàrtic Occidental es troba per sota del nivell de la mar, l'aigua de l'oceà pot penetrar a l'interior i romandre sense ser vista. Nous valls que es formen a la superfície serien un signe exterior que el gel s'estava fonent molt lluny.


 Més de la meitat de l'aigua dolça del món està congelada a l'Antàrtida. La glacera Pine Island i el seu bessó proper, la glacera Thwaites, s'assenten en la vora exterior d'un dels fluxos de gel més actius del continent. Igual que els suros en una ampolla, bloquegen el flux de gel i mantenen prop del 10 per cent de la capa de gel de l'oest de l'Antàrtida de drenatge al mar.

Estudis han suggerit que la capa de gel de l'Antàrtic Occidental és particularment inestable i podria col·lapsar dins dels propers 100 anys. El col·lapse conduiria a un augment del nivell del mar de gairebé 3 metres, el que engoliria a les principals ciutats d'Estats Units com Nova York i Miami i desplaçaria a 150 milions de persones que viuen en costes a tot el món.

"Hem d'entendre exactament com es formen aquestes valls i esquerdes, i el que signifiquen per a l'estabilitat de la plataforma de gel", va dir Howat. "Estem limitats en la informació que podem obtenir de l'espai, de manera que això significarà dirigir campanyes aèries i de camp per recopilar observacions més detallades." Els EUA i el Regne Unit s'estan associant en un gran programa científic de camp dirigit a aquesta àrea de l'Antàrtida. Això proporcionarà una altra peça al trencaclosques ".
 

El canvi climàtic altera l'eix de rotació de la Terra

L'eix de rotació de la Terra està patint una oscil·lació a causa del canvi climàtic. Aquest fenomen provoca que el desglaç de les masses de gel de Groenlàndia provoqui un canvi a la distribució del pes el que va que es desplaci el centre sobre el qual gira el nostre planeta uns 12 metres cap a Gran Bretanya. Un equip de la NASA ho va fer públic a la revista Science Advances. Per ara això no suposa cap efecte negatiu a tenir en compta, però un cop més ens afirma com és de real l'impacte dels humans al planeta Terra.

Desplaçament de l'eix  de rotació de la Terra en diferents períodes

La Vanguardia (11/04/2016)

"Un bon globus terraqüi simula al nostre planeta en tres dimensions girant de manera perfecta sobre un eix que uneix el Pol Nord i el Pol Sud però la realitat és una mica més complexa: l'eix de rotació de la Terra oscil·la constantment -encara que sigui en una mesura relativament petita.

Un dels factors que està provocant una oscil·lació d'aquest eix és el canvi climàtic i l'alteració que aquest fenomen global provoca en la massa de l'aigua i el gel que es troben a la superfície terrestre, segons les dades difoses per un equip d'experts de la NASA a través d'un article publicat el passat 8 d'abril a la revista Science Advances.

La fosa de les capes de gel, especialment a Groenlàndia, està provocant aquest canvi de distribució de pes, el que ha derivat en una modificació del curs del Pol Nord i el moviment de l'eix rotacional de la Terra en relació al seu escorça, conegut com moviment polar, segons aquest estudi.

Científics han mesurat amb precisió el moviment polar i el veritable pol des de 1899, i durant gairebé tot el segle XX hi va haver una migració lleu cap a Canadà. Però això ha canviat en aquest segle, ja que el moviment que es registra és cap a Anglaterra, segons explica Surendra Adhikari, principal autor de l'article i integrant del Jet Propulsion Lab de la NASA.

"El recent canvi de la direcció que hi havia al segle XX és apreciable", va dir Adhikari. Si bé els científics afirmen que el gir és inofensiu, això no treu que sigui significatiu. Jonathan Overpeck, professor de geociències a la Universitat d'Arizona, que no va participar de l'estudi, ha manifestat que "això subratlla com de real i profund és l'impacte que els humans estan tenint en el planeta".

Dades important per a sistemes com el GPS

Per tenir una idea de la precisió dels estudis científics s'ha de destacar que el major desplaçament observat fins ara de l'eix de la Terra ha estat d'uns 12 metres. Aquest canvi no suposa cap efectes negatius immediats sobre el medi ambient i les persones però si que pot ser important que sigui tingut en compte, per exemple, en el calibratge de sistemes de posicionament com el GPS.

Des de 2003, Groenlàndia ha perdut de mitjana més de 272,1 bilions de quilos de gel a l'any, i això afecta la forma en què la Terra es "trontolla", similar al que passa amb un patinador artístic quan aixeca una cama i realitza un gir, va dir Eirk Irvins, científic de la NASA i coautor de l'estudi.

A més d'això, la regió Oest de l'Antàrtica perd 275 bilions de quilos de gel, mentre que la regió Aquest guanya uns 74,8 bilions de quilos de gel anualment, el que també incideix en accentuar la inclinació observada, va dir Ivins. Tots es combinen per provocar l'empenta del moviment polar cap a l'Est, diu Adhikari. Jianli Chen, científic del Centre d'Investigació Espacial de la Universitat de Texas, inicialment va atribuir la modificació polar al canvi climàtic el 2013, i ara afirma que aquest nou estudi porta el seu treball un pas endavant. "No hi ha res de què preocupar-se", diu Chen, qui no va participar de la investigació de la NASA. "És només un altre efecte interessant del canvi climàtic", ha afegit.

En l'article publicat a Science Avenços, Surendra Adhikari i Erik Ivins, del Laboratori de Propulsió a Raig de la NASA a Pasadena, Califòrnia, van investigar com el moviment de l'aigua a tot el món contribueix a les oscil·lacions de rotació de la Terra. Estudis anteriors han identificat moltes connexions entre els processos en la superfície oa l'interior de la Terra i en les formes errants del nostre planeta. Per exemple, el mantell de la Terra encara es reajusta a la pèrdua de gel a Amèrica del Nord després de l'última edat de gel, i la massa reduïda per sota d'aquest continent tira de l'eix de gir cap a Canadà, a raó d'unes poques polzades cada any. No obstant això, alguns moviments encara no s'expliquen.

Un gir brusc cap a l'Est

Al voltant de l'any 2000, l'eix de rotació de la Terra va donar un gir brusc cap a l'est i ara està a la deriva gairebé dues vegades més ràpid que abans, a un ritme de gairebé 17 centímetres cada any. "Ja no s'està movent cap a la badia de Hudson, però en el seu lloc es mou cap a les Illes Britàniques," va dir Adhikari.

Els científics han suggerit que la pèrdua de massa de Groenlàndia i de l'Antàrtida de la capa de gel que es fon ràpidament podria estar causant el desplaçament cap a l'est de l'eix de rotació. Els científics del JPL van avaluar aquesta idea utilitzant observacions del Centre de Recuperació de Gravetat i d'Experiments Climàtics (GRACE) dels satèl·lits de la NASA, que proporcionen un registre mensual dels canvis en la massa al voltant de la Terra. Aquests canvis són causats en gran mesura pels moviments de l'aigua a través dels processos quotidians com ara l'acumulació de neu i l'esgotament de les aigües subterrànies. Es va calcular la quantitat de massa que va participar en el cicle de l'aigua a les zones terrestres de la Terra i els seus oceans en els anys 2003-2015, i el grau en què les pèrdues i guanys de massa van tirar i empènyer sobre l'eix de rotació.

Elements que es sumen

Els càlculs de Adhikari i Ivins van mostrar que els canvis a Groenlàndia sols no generen la gegantina quantitat d'energia necessària per extreure l'eix de gir. A l'hemisferi sud, la pèrdua de massa del gel a l'Antàrtida Occidental és la que està fent, i l'augment de la massa de gel a l'Antàrtida oriental està empenyent a l'eix de rotació de la Terra en la mateixa direcció que Groenlàndia està tirant des del nord, però l'efecte combinat encara no és suficient per explicar l'augment de velocitat i una nova direcció.

Els investigadors van trobar la resposta a Euràsia. "La major part de la resposta és un dèficit d'aigua a Euràsia: el subcontinent indi i la zona del Mar Caspi", va dir Adhikari. La troballa va ser una sorpresa. Aquesta regió ha perdut massa d'aigua causa de l'esgotament dels aqüífers i la sequera, però la pèrdua no és molt mes gran que el canvi de massa en les capes de gel.

Llavors, per què la pèrdua més petita té un efecte tan gran i fort? Els investigadors diuen que és degut a que l'eix de rotació és molt sensible als canvis que es produeixen al voltant dels 45 graus de latitud, tant al nord com al sud. "Això està ben explicat en la teoria de la rotació d'objectes", va explicar Adhikari. "És per això que els canvis en el subcontinent indi, per exemple, són tan importants."

Dades de la missió GRACE

En el procés de resoldre aquest misteri recent, els investigadors van arribar inesperadament amb una nova solució prometedora a un problema molt antic. Una oscil·lació en particular en la rotació de la Terra ha deixat perplexos als científics des que les observacions van començar el 1899. Cada sis a 14 anys, l'eix de gir trontolla al voltant de 0,5 a 1,5 metres a l'est o al oest de la direcció general de la deriva. "Tot i els enormes esforços teòrics i de modelització, cap mecanisme que s'havia proposat abans podia explicar aquesta oscil·lació enigmàtica", va dir Adhikari.

Mitjançant l'alineació d'un gràfic de l'oscil·lació d'est a oest durant el període en què van estar disponibles contra un gràfic dels canvis en l'emmagatzematge d'aigua continental al mateix període de les dades de GRACE, els científics del JPL han detectat una similitud sorprenent entre els dos. Els canvis en el gel polar semblava no tenir cap relació amb el balanceig. Solament els canvis en l'aigua sobre la terra pels anys secs a Euràsia, corresponen a les oscil·lacions cap a l'est, mentre que els anys humits corresponen al balanceig cap a l'Oest.

Quan els investigadors van analitzar les observacions sobre els canvis en la massa d'aigua de la terra a partir d'abril de 2002 a març de l'any 2015 en les equacions de la física clàssica que prediuen poles, van trobar que els resultats van concordar amb l'observat en el trontoll aquest-oest. "Això és molt més que una simple correlació", va dir el coautor Ivins. "Hem aïllat la causa."

El descobriment planteja la possibilitat que en el registre de 115 anys d'oscil·lacions aquest-oest en l'eix de rotació de la Terra pot, de fet, ser un molt bon registre dels canvis en l'emmagatzematge d'aigua del sòl. "Això ens podria dir alguna cosa sobre el clima del passat - si la intensitat de la sequera o humitat s'ha ampliat amb el temps, i en què ubicacions", va dir Adhikari.

"Els registres històrics de moviment polar són a nivell mundial integral en la seva sensibilitat i extraordinàriament precisos," va dir Ivins. "El nostre estudi mostra que aquest conjunt inicial de dades es pot utilitzar per aprofitar la informació vital sobre els canvis en l'emmagatzematge d'aigua continental i capes de gel a través del temps."

GRACE és una missió de la NASA conjunta amb el Centre Aeroespacial Alemany (DLR) i el Centre d'Investigació Alemany de Geociències (GFZ), en col·laboració amb la Universitat de Texas a Austin."

El desglaç de l'Antàrtida farà pujar el nivell del mar tres metres en el futur

Una simulació climàtica realitzada per la Universitat de Victoria i publicada per la revista Nature afirma que l'escalfament atmosfèric i oceànic provocarà una pèrdua de fins el 80% de la capa de gel, provocant un augment del nivell del mar de fins 3 metres per a l'any 2300.

Augment progressiu del nivell del mar per culpa del desglaç

La Vanguardia (14-10-2015)

Londres. (Efe)."Un grup d'investigadors de la Universitat de Victòria (Wellington, Nova Zelanda) ha suggerit que el desglaç de l'Antàrtida, com a conseqüència del canvi climàtic, podria augmentar el nivell de la mar fins a tres metres en l'any 2300, segons un estudi difós avui per la revista Nature.

A curt termini, la simulació climàtica va apuntar que, a finals de segle, els escalfaments atmosfèrics i oceànics podrien portar a la pèrdua d'entre el 80 i el 85% de la capa de gel de l'Antàrtida ia un consegüent augment del nivell del mar.

Els científics van explicar que els canvis en la temperatura atmosfèrica i oceànica poden incidir en les taxes de fusió del gel, de l'intercanvi de calor entre el gel i l'aigua o l'aire.

Encara que és difícil quantificar amb precisió la contribució de les grans capes de gel a la pujada del nivell del mar, l'expert del Centre d'Investigació de l'Antàrtida, Nicholas Golledge, i els seus col·legues, han elaborat un model per ordinador que contempla diferents escenaris.
En l'àmbit de la investigació climàtica, aquests possibles escenaris exploren en quina mesura l'home podria contribuir en el futur al canvi climàtic tenint en compte factors com el creixement de la contaminació, el desenvolupament econòmic o el de les noves tecnologies.

Els investigadors d'aquest estudi van contemplar quatre possibles escenaris, proposats pel cinquè Informe del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic, que van revelar que el nivell del mar a 2300 augmentarà entre 0,1 i 3 metres; i l'any 5000 ho farà entre 0,4 i 9 metres. Si la contaminació induïda per l'home continua com fins ara, la temperatura global podria elevar-se entre 8 i 10 graus en tres segles.

L'única solució per pal·liar el greu impacte de la pol·lució sobre la capa de gel de l'Antàrtida, van explicar els autors en l'estudi, passa per limitar l'emissió de gasos hivernacle a les pròximes dècades."

Islàndia està emergint perquè els seus glaceres s'esfumen

S'ha fet un estudi a Islàndia per saber-hi si l'actual aixecament ràpid de l'escorça d'Islàndia és el resultat del desglaç accelerqat de les glaceres de l'illa. El desglaç es produeix en augmentar el nivell global de CO2 a l'atmosfera, a causa de la crema de combustibles fòssils com el carbó, el petroli, o el gas natural, la radiació infraroja que s'emet com a conseqüència que la superfície terrestre s'escalfa per acció solar, no pot escapar tant, i una part queda retinguda per aquest excés de CO2.

Econoticias (30/01/2015)

L'escorça terrestre sota Islàndia està emergint a mesura que l'escalfament global fon grans capes de gel de l'illa. És la sorprenent conclusió d'un estudi de la Universitat d'Arizona acceptat per a publicació en Geophysical Research Letters. 

L'estudi és el primer a mostrar que l'actual aixecament ràpid de l'escorça d'Islàndia és el resultat del desglaç accelerat de les glaceres de l'illa i coincideix amb l'inici d'un escalfament que va començar fa uns 30 anys, diuen els científics. 

Alguns llocs en el centre-sud d'Islàndia s'estan movent cap amunt fins a 35 mil·límetres per any, una velocitat que va sorprendre als investigadors.

"La nostra investigació fa la connexió entre recent elevació accelerada i l'accelerat fosa de les capes de gel d'Islàndia", va dir l'autora principal, Kathleen Compton. 

Els geòlegs ja sabien que a mesura que les glaceres es fonen i es tornen més lleugers, la Terra es recupera del menor pes que representen les disminucions de gel.

CANVI INDUÏT PEL CLIMA A LA SUPERFÍCIE DE LA TERRA.

Que l'actual rebot detectat es relacioni amb una deglaciació passada o es degui a la pèrdua recent de gel ha estat una qüestió oberta fins ara, va dir el coautor Richard Bennett, professor associat de geociències de la "Islàndia és el primer lloc on podem dir que l'elevació accelerada significa una pèrdua de massa de gel accelerat", va dir Bennett. 

Per esbrinar la rapidesa amb l'escorça es mou cap amunt, l'equip va utilitzar una xarxa de 62 receptors de satèl·lit de posicionament global fixats a les roques al llarg d'Islàndia. Mitjançant el seguiment de la posició any rere any, els científics van veure que les roques es mouen i van poder calcular quant, una tècnica anomenada geodèsia. "El que estem observant és un canvi climàticament induït a la superfície de la Terra", va dir Bennett. 

Ha afegit que hi ha evidència geològica que durant la passada deglaciació, fa aproximadament 12.000 anys, l'activitat volcànica en algunes regions d'Islàndia va augmentar trenta vegades. 

Altres han estimat que el rebot de l'escorça d'Islàndia per l'escalfament podria augmentar la freqüència de les erupcions volcàniques, com l'erupció de 2010 del, que va tenir conseqüències econòmiques negatives a tot el món.

Video

http://www.ecoticias.com/naturaleza/99779/Islandia-emergiendo-porque-glaciares-esfuman

S'investiga un augment de núvols sobre l'oceà Àrtic pel desglaç

La NASA ha desenvolupat una missió aèria sobre l'oceà Àrtic anomenada ARISE. L'objectiu d'aquesta missió és comprovar si és veritat o no que la pèrdua de gel marí crea més núvols i determinar els impactes. Per dur a terme aquesta missió disposen d'un avió equipat amb un complex sistema de sensors. Aquesta missió podria aclarir grans dubtes sobre el canvi climàtic, ja que si aquest continua al mateix ritme que en l'actualitat, els estius del futur podrien deixar sense gel aquesta zona del planeta.

Desglaç de l'oceà Àrtic a causa del canvi climàtic

La Vanguardia (16-10-14)

"La NASA estudia si el desglaç marí a l'oceà Àrtic produeix, com a contrapartida ,un augment de la nuvolositat i en quina mitjana pot afectar l'augment de temperatures. 

Per investigar, la NASA desenvolupa una missió aèria sobre l'Oceà Àrtic. El seu nom és ARISE, abreviatura d'Arctic Radiation-IceBridge Sigui and Ice Experiment. 

Bill Smith, l'investigador principal del projecte del Centre d'Investigació Langley, explica els objectius de la missió: "Tenim raons per creure que la pèrdua de gel marí crea més núvols. Bàsicament, volem saber si això és veritat i determinar els impactes". 

El gel reflecteix la llum solar de tornada a l'espai. Si el gel es fon, la llum del sol ja no es reflecteix; s'absorbeix. La humitat alliberada de la superfície del mar reescalfada s'eleva fins a formar núvols. Sí els núvols reflecteixen la llum del sol, també actuen com una manta, mantenint la calor per sota. 

La interacció entre els núvols i el gel, el refredament i l'escalfament, és complexa. "El nostre C-130 - l'avió de la missió- està equipat amb un complement únic de sensors", diu Smith. "Tenim radiòmetres apuntant cap amunt i cap avall per mesurar la llum solar entrant i sortint, un termòmetre d'infrarojos per mesurar la temperatura de la superfície del mar, un altímetre làser per mesurar l'altura (i per tant el gruix) dels gels, i més ". 

Els satèl·lits en òrbita terrestre fan regularment mesuraments de l'Àrtic, però la regió és gran i complexa, de manera que les dades poden ser difícils d'interpretar. Mitjançant la comparació de les mesures del C-130 amb dades satel·litals preses al mateix temps, Smith i els seus companys esperen poder afegir una mica de llum al problema. 

Si el canvi climàtic continua a bon ritme, els estius futurs podrien deixar un oceà Àrtic sense gel. ARISE podria dir-nos algunes de les implicacions abans que això succeeixi."