El plàstic que llencem arriba fins al cercle polar

Les escombraries generades a Europa i Amèrica del Nord són arrossegades pel corrent i acaben a l'Oceà Àrtic, problema que finalment ha acabat desembocant en un greu impacte directe envers els ecosistemes.  Després d'una temporada recollint mostres a la zona s'ha calculat que allà s'hi troben, una mitjana de 100 i 1200 tones de trossos de plàstic. Es calcula també, que en el nostre oceà hi haurà fins a 300.000 milions d'aquests residus, per netejar-los, es calcula que es podrien omplir més de 10.000 camions. Però el pitjor, no és només això, ja que hi ha zones que es troben a molta més profunditat i resulta impossible accedir-hi, per tant no poden ser netejades, ni molt menys es pot fer un càlcul estimat de quina quantitat d'escombraries es troben allà dipositades.

El plàstic que llencem arriba fins al cercle polar.

EL PAÍS (19/4/2017)

Els plàstics llançats a les platges de la costa est dels Estats Units o d'Europa atlàntica acaben en el pol nord. Un mostreig de les aigües de l'oceà Àrtic revela que fins allà arriben el polietilè de les bosses, els grànuls utilitzats en les cremes exfoliants i una llarga llista de residus de plàstic. La principal corrent marina porta les escombraries humanes fins tant al nord.

En els mars de la regió àrtica hi ha entre 100 i 1.200 tones de plàstic surant, segons aquesta investigació, publicada a Science Advances. Els investigadors no poden afinar més: en la immensitat del mar, van llançar una xarxa especial en 42 zones de mostreig mentre circumnavegaven l'Àrtic a bord de l'expedició Tara. Amb la concentració trobada en aquestes àrees, van extrapolar a tot l'oceà. En valors mitjans, el nombre de trossos de plàstic que pot haver ronda els 300.000 milions, gairebé tot en minúsculs fragments.

"És la quantitat que estimem que hi ha en superfície, no el plàstic del casquet polar ni el del fons de la mar, on ha d'haver una major concentració", diu el biòleg de la Universitat de Cadis i principal autor de la investigació Andrés Cózar. En termes absoluts, aquestes xifres suposarien tot just el 3% de la pol·lució plàstica que hi ha als oceans i mars del planeta. "Però la concentració de plàstic mesurada per àrea és similar a altres regions", aclareix aquest investigador.

Cózar ja havia comprovat el 2014 com els plàstics generats a les costes acabaven mar endins, en particular en les zones de convergència de determinades corrents marins (els girs subtropicals). Un estudi posterior mostrava que la major part del plàstic acabava més tard o més d'hora en el fons del mar. "La superfície no és la destinació final del plàstic, ja sigui en unes setmanes, mesos o anys, acaba sedimentant", recorda Cózar. I això mateix podria estar passant a l'Àrtic.

Els investigadors, que van envoltar el casquet polar en retirada durant l'estiu de 2013, van comprovar, però, que la major part de l'Àrtic aquesta lliure de plàstics. Almenys en les aigües més superficials que han estudiat, el 95% dels residus plàstics es concentren al mar de Barents, al nord de Noruega i Rússia, i en el mar de Groenlàndia, a l'est de la gran illa.

Aquesta concentració geogràfica del plàstic ja donava pistes del que els investigadors volien comprovar: com arriba tant plàstic tan al nord? "El porta la circulació termohalina, el corrent que redistribueix la calor dels tròpics a latituds més elevades", explica l'investigador espanyol.

Aquesta circulació, que afecta el clima de tot el planeta, porta les aigües més càlides de l'Atlàntic fins a l'Àrtic i, amb elles, el plàstic. En arribar a l'oceà Àrtic, l'aigua més freda s'enfonsa i reinicia el cicle, deixant el plàstic dalt. La seva concentració en els mars de Barents i Groenlàndia s'acaba d'explicar per la presència de les masses de terra que els envolten i l'aigua dolça del desglaç, més densa, que frena l'avanç del plàstic.

Per determinar l'origen dels plàstics, els investigadors van tenir en compte una conjunció de factors. D'una banda, la baixíssima densitat de població de la zona i el seu relatiu menor trànsit marítim llancen ràtios impossibles de pol·lució plàstica per habitant. A més, el diminut tamany i la composició d'aquestes escombraries, on escasseja el film de plàstic (més fotodegradable), indicarien que ha fet un viatge molt llarg fins arribar aquí.

La prova definitiva la van obtenir d'una sèrie de boies amb seguiment per satèl·lit desplegades per l'Atlàntic. Destinades per a altres fins, els investigadors van comprovar com acabaven en les mateixes aigües de l'Àrtic on ells han recollit tant plàstic. Com diu en una nota l'oceanògraf de l'Imperial College de Londres i coautor de l'estudi, Erik van Sebille: "El preocupant és que gran part del plàstic flotant trobat en els mars de Groenlàndia i Barents prové de les costes del Nord-oest d'Europa, Regne Unit o la costa est dels Estats Units. Són les nostres escombraries les quals acaben allà ".