Noves polítiques ecològiques sobre els desplaçaments vehiculars

Amb el Covid-19 les emissions que alliberen els vehicles (ja siguin cotxes, autobusos, camions...) han disminuït dràsticament. Les persones es veuen obligades a quedar-se a casa per evitar un augment dels contagis. En conseqüència, els desplaçaments vehiculars són mínims i s'esdevenen únicament quan són estrictament necessaris. De fet, la ONU  ha declarat que la pandèmia del coronavirus és una oportunitat per contruir una economia que preservi la salut de planeta.

Alguns urbanistes han inicat propostes ecològiques que desperten un gran interés per a nombroses ciutats. La idea és reduir la mobilitat, ja que no fa falta utilitzar sempre automóbils per a desplaçar-nos. Aquesta proposta també planteja noves polítiques ecològiques, econòmiques i socials que valoren aspectes com la proximitat i la reducció del temps invertit en els desplaçaments. 

Barcelona vista des de la carretera de Vallvidera, durant el confinament. Joan Sánchez.

EL PAÍS 09/05/2020


Mai no havíem vist una ciutat tan silenciosa ni havíem respirat un aire tan net. Ni a Barcelona ni en la resta de ciutats de l'àrea metropolitana. Ha hagut de venir un virus mortífer perquè puguem descobrir que una altra ciutat és possible. Si les crisis actuen com a catalitzadors de canvis, aquesta ens dona l'oportunitat de repensar la ciutat i abordar qüestions que fa poc ni ens atrevíem a plantejar. Si hem aturat l'activitat econòmica per evitar milers de morts, no hauríem de fer alguna cosa per evitar aquestes altres morts que cada any es cobra la contaminació? És possible millorar la salut i la qualitat de vida dels ciutadans sense haver d’aturar l'economia? Com volem que sigui la vida de la ciutat quan passi la pandèmia? Volem tornar al fum i al soroll?

La gran urbanista nord-americana Jane Jacobs afirmava que “un veïnat no és només una associació d'edificis, sinó una xarxa de relacions socials”. Aquests dies hem pogut comprovar que l'urbanisme i l'organització de l'espai determinen no només la qualitat dels vincles socials, sinó també com fem servir el temps de la nostra vida quotidiana. La cultura del petroli va consagrar un model de ciutat social i urbanísticament fragmentada que ens obliga a passar molt temps transitant d'un lloc a un altre. Com adverteix Ricky Burdet, professor d'Estudis Urbans a la London School of Economics, el model tecnocràtic de la Carta d'Atenes de 1942 va ser un avenç en molts sentits, però el seu desenvolupament posterior ha conduït a un model de ciutat segmentada per usos –residencial, industrial, comercials, esportiu...–, esclava de la mobilitat i obligada a construir vies ràpides que en lloc de comunicar, separen.

És, a més, un model que enverina l'aire i ens fa emmalaltir. L'Agència de Salut Pública de Barcelona estima que la contaminació provoca cada any la mort prematura de 350 persones. Un estudi de l'Escola T.H. Chan de Salut Pública de la Universitat de Harvard (EUA) acaba de demostrar que un simple increment d'una unitat de l'exposició mitjana a partícules fines en suspensió durant un període prolongat de 15-17 anys augmenta un 15% la mortalitat per Covid-19 i un 7% la mortalitat per altres causes.

El coronavirus ha tingut la virtut de posar el focus sobre una proposta que ha despertat un gran interès: la “ciutat dels 15 minuts”. El seu principal impulsor és l'urbanista i especialista en ciutats intel·ligents Carlos Moreno i té en l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, una de les seves principals valedores. Moreno afirma que fins ara s'ha intentat respondre als problemes que genera la segregació urbana amb més vies ràpides, cotxes més veloços i més espai per a calçades, però el que s'ha aconseguit és just l'efecte contrari: com més es facilita la mobilitat privada, més congestió i més pol·lució es crea.

El repte que planteja el projecte que impulsa Moreno des de la càtedra que dirigeix a la Universitat de la Sorbona de París és reduir la mobilitat obligada i aplicar polítiques ecològiques, econòmiques i socials destinades a construir “una ciutat tranquil·la, amb més proximitat, menys estrès i menys temps dedicat als desplaçaments”. Una ciutat en què tots els habitants puguin satisfer les seves necessitats en un radi de 15 minuts a peu o amb bicicleta. És possible? Anne Hidalgo està convençuda que sí i per això ha fet d'aquest objectiu l'eix del seu programa.

No és senzill, perquè exigeix passar de la planificació urbana a la planificació de la vida urbana, que és una mica bastant més complex. Però aquesta pot ser la nostra gran oportunitat de canvi. El coronavirus ens ha fet veure fins a quin punt és disfuncional el model actual. Si tres quartes parts de l'espai es reserven als cotxes, és impossible caminar sense intercanvi d'aerosols, però també resulta impossible passejar o gaudir de la ciutat. Si milions de persones comencen a treballar a la mateixa hora, és impossible que el sistema públic de transport no se s'aturi.

Tot podria ser molt diferent amb canvis que el coronavirus ha demostrat possibles: el teletreball i la jornada laboral flexible, amb sortides i entrades esglaonades. El teletreball ha vingut per quedar-se i això posa el focus sobre les condicions de l'habitatge. El portal immobiliari Idealista ha observat que durant el confinament ha augmentat la recerca d'habitatges més espaiosos fora del centre urbà.

Les inèrcies són molt poderoses i sempre que s'intenta fer passos endavant, hi ha resistències. Les va tenir la conversió de l'autopista del Sena en un passeig verd a París, i les ha tingut la implantació de les superilles a Barcelona. Però una vegada consolidades, ningú no vol tornar enrere. El virus se n'anirà algun dia, però podem treure una cosa positiva d'aquesta experiència traumàtica: el compromís de no tornar a la vella normalitat del fum i l'estrès.