El físic Àngel
Gómez, de la Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), ha dit a la agència Efe
que els nivells de gasos d’efecte
hivernacle, dels quals els principals són diòxid de carboni (CO2), metà
(CH4) i òxid nitrós (N2O); són els
més alts dels últims 800.000 anys. El
físic assenyala que l’efecte hivernacle sempre ha existit però ha incrementat
des de la revolució industrial, el
que ha provocat un augment de temperatura sobre la superfície de la Terra, però
és molt lent degut a que l’aigua profunda dels oceans trigui molt a
escalfar-se.
 |
| Les emissions de gasos de l'efecte hivernacle, a l'alça |
L'estudi dels
nivells dels gasos d'efecte hivernacle, que va començar a Hawai en els anys
cinquanta del segle passat, també es fan a Tenerife des de 1984 i en el passat
són coneguts per estudiar les bombolles d'aire atrapades en el gel de les
plaques de l'Antàrtida i Groenlàndia, deia Ángel Gomez.
Mesuren contínuament
la GEH a l'Observatori Atmosfèric de Izaña (24 hores al dia tots els dies de
l'any), i encara que l'òxid nitrós i l'Hexafluorur de sofre (SF6) es mesuren
des del 2007, metà i diòxid de carboni són analitzats des de 1984. Ángel Gómez ha
explicat que si bé el monòxid de carboni (CO) no és un gas d'efecte hivernacle
influeix en la química de metà, és a dir, de tal manera que si hi ha més que el
primer no hi és una mica més que el segon.
El monòxid de
carboni i el metà són gasos de vida relativament curta en l’atmosfera, ja que
el primer li pertany fa pocs mesos i el segon uns nou anys, mentre que el
diòxid de carboni es manté durant centenars d'anys, l'òxid nitrós uns 120 anys
i l’hexaflorur de sofre fa uns 3.200 anys.
La diferència
entre els dos tipus de gasos és important, ja que entre els primers es pot
arribar a un equilibri entre l'emissió i la destrucció, en aquest cas la
concentració del gas romandria constant en l'atmosfera, mentre que el segon la
concentració del gas en l'atmosfera segueix creixent, sempre que hi hagi
emissions. Això explica per què les concentracions mesurades a l'Observatori
Atmosfèric de Izaña sempre creixen per a diòxid de carboni, òxid nitrós i hexafluorur
de sofre, mentre que la concentració de metà ha tingut èpoques de no
creixement, i fins i tot disminueix el monòxid de carboni.
Ángel Gómez ha
indicat que l’impacte de les emissions en diversos gasos es quantifica
mitjançant el Potencial de canvi de la Temperatura Global (GTP) que es basa en
el canvi de la Temperatura Superficial Global Mitja (GMST) provocat per dites
emissions per diferents horitzons temporals utilitzant com referència el que
provoca el diòxid de carboni. El Potencial de canvi de la Temperatura Global a
un horitzó de deu anys per a les emissions de metà actuals és gairebé igual a
la causada per les emissions de diòxid de carboni, però és poc més de la meitat
per un horitzó de vint anys i insignificant per a un horitzó de cent anys, ja
que el metà emès en cent anys abans haurà sigut casi completament destruït.
